El Albgau (també Alpgau quan es fa derivar dels Alps) és una regió històrica d'Alemanya^[1] al ducat de Suàbia. És esmentat a les fonts entre 781 i 1112 com a Pagus Alpagauia i corresponia al país entre Wutach, Schwarzwald, Hochrhein i Baar, sent anomenat del rierol Alb que corre per la zona. En els documents més vells s'esmenta com Alpagauia, Alpegauia, Alpagowe, Alpegowe, Alpegewe, Alpegoue, Alpengovve, Alpigouve o Alpigauge.^[2]

Inicialment l'Albgau pertanyia al Klettgau, però ja abans de 781 apareix com a província separada (Alpegauia),^[3] sent, probablement, la província més occidental dels alamans als quals també pertanyia el Linzgau, el Klettgau (incloent-hi l'Albgau) i Hegau. El límit al Rin estava en la confluència amb l'Eschenz fins a Hauenstein.^[4]

L'Albgau s'esmenta el 781 per primer cop en un document com In Alpagauia in villa Wizia. Actum a villa Wizia. en un llegat a l'abadia de Lorsch. La data és incerta doncs també es data l'any 792^[5] i d'altra banda l'any 777.^[6]

El centre de la regió era a Gurtweil. Allà, a la riba esquerra del Schlücht, es trobava la cort de l'Albgau.^[7] Algunes Fonts diuen que en fou comte Carles III el Gras, en moments quan no era encara rei l'any de 874^[8] Això, però, no està demostrat. Per aquest temps, entre els anys 873 i 875, s'esmenta com a comte a Adalbert II del Barcardings amb possessions a Gurtweil i el monestir de Rheinau.^[9] És possible, que Carles el Gros fou un comites pagorum ", és a dir, un comte adscrit a una comarca. Documentalment actuava l'any 885 un Recó (Reccho) com a comte a l'Albgau en una negociació pública a Gurtweil per un canvi de béns amb l'abadia de Sankt Gallen. Cinc anys després, el 21 de març de 890, està testificat com a comte de província a Gurtweil un personatge de nom Cadaló (Chadaloh).^[10]

L'Albgau estava unida estretament amb altres províncies de l'entorn. Així, per exemple, els comtes de província d'Abgau eren també comtes a territoris veïns: Ulric (780-804) a Turgòvia, Adalbert II també comte al Thurgau i a l'Hegau, Chadaloh (891) també comte a l'Argòvia, i Liutó (Liutho, 929) al Zürichgau. El primer comte conegut després dels comtes de districte o gau fou Rudolf de Lenzburg a mitjans del seglexi. Conforme a Fickler^[11] durant les lluites contra Enric IV a l'any el 1047, la província d'Albgau, que fins llavors estava sota la dominació dels comtes de Lenzburg, als comtes de Stühlingen-Küssachberg. Els comtes de Lenzburg encara estan documentats després de 1047 al Albgau Inferior, i aquest seria el moment en què l'Albagau es va dividir. Ja després d'això apareix una administració de l'Albgau Superior (comtat de Stühlingen), i una de l'Albgau Inferior (comtat d'Hauenstein). Cramer interpreta això de tal manera que aquestes dues parts són considerades districtes del gran Klettgau.^[6] El govern també ho defensaria fins al seglexix del comtat d'Hauenstein.

La família del antirei alemany duc Rodolf de Rheinfelden o de Suàbia tenien per mare, una filla del comte d'Öhningen, possessions a la província d'Albgau, que el 1079 per casament d'Agnes de Rheinfelden, la filla de Rodolf, amb Bertold II de Zahringen, van passar a aquest. Si el comte d'Albgau de 1112, Bertold, coincideix amb ell, això aclariria la situació. Sobre els comtes d'Öhningen, la casa comtal va acabar per casament en possessió de l'Albagau.^[12]

El seglexii el títol de comte d'Albgau desapareix i apareix un comtat de Stühlingen que al seglexiii va rebre el títol de landgraviat, d'emanació reial. Avançat el seglexiv el landgraviat de Stühlingen abraçava l'essencial de l'antic Alpgau.

• Ulric/Udalric I (Adalric, Odalric), 780-804, aquest comte ho era també de Breisgau (Brisgòvia), l'Hegau, el Linzgau, el Thurgau i l'Alsàcia inferior.^[13] És anomenat també com a comte a l'Argengau. Era cunyat de Carlemany pel casament de la seva germana Hildegarda de Vintzgau. El seu germà Gerold el Jove tenia una relació molt estreta amb el rei.^[14] En un document alsacià del 804 se li donen quatre fills: Bebo, Gerold, Ulric i Robert, dels quals s'esmenten Ulric i Robert també en un document de Sankt Gallen.^[15]
• Odalric o Ulrich (fill de l'anterior). S'esmenta com a comte a Breisgau, Linzgau i Argengau. En alguns documents de l'Albgau el nom manca.
• Erchanger (Erchanmar))^[16] el 816 i 821 també comte a Breisgau, el 817, 819, 820, 828 comte a l'Ortenau i el 826 a Alsàcia.^[17]
• Conrad I l'Antic, 839 comte a Albgau, 844 comte a Linzgau, 858-862 comte de París.
• Gozbert 844-853.^[18]
• Welf II, 842/850 comte al Linzgau, 852–858 comta a l'Albgau, probablement fill de Conrad I.
• Albaric, 855.^[19]
• Adalbert II vers 854 a 894 comte de l'Albgau i Thurgau, esmentat l'any 860,^[19] 863, 873, 875.^[8] L'any 894 un monjo de Sankt Gallen esmenta un Hadalbertus iunior.^[20]
• Carles, 874.^[8][21] De fet s'esmnenta com a prínceps d'Alamània i no com a comte d'Albgau; governava també a Breisgau.
• Engilger 876.^[22]
• Reccho, 885.^[22]
• Adelbert (Adalberti in villa Kachanang), el 889, era el comte al Thurgau, 'Albgau i a la Bertholdsbar.^[23]
• Chadaloh II, 891-894 també testificat com a comte a l'Augstgau, el 891 com a comte a l'Argòvia, el 890 com a comte a l'Albgau.^[24]
• Liutho, 940 comte a l'Albgau, del llinatge dels comtes de Nellenburg^[25] 929 comte al Zürichgau. Conforme a Wartman un document de Neugarts de 917 sobre l'any 929 esmenta a Leutoh el 929^{[Cal aclariment][26]} a l'Albgau. De manera similar també a Friedrich apareix mencionat l'any 929; Liutho és considerat, per alguns, nebot d'Enric I d'Alemanya.^[27]
• Chuno von Rheinfelden, Merz considera possible que Chuno, el pare del anti-rei Rodolf de Rheinfelden, fos comte a la província d'Albgau, on aquesta família posseïa algunes terres.^[28]
• Radebot d'Altenburg, el 1023,^[29] fill del comte de Klettgau Lanzelin de la família de comtes de Klettgau,^[30] així doncs, eventualment també comtes d'Albgau. Casat amb Ita, la germana del suposat comte d'Albgau Chuno de Rheinfelden.^[31]
• Gerhard, el 1071, comte de Pfullendorf, comte del Klettgau (el 1067), fill del comte Ulric VIII de Bregenz, piotser idèntic al bisbe Gerard de Constança de la casa de Zahringen;^[32] Wanner es pronuncia no obstant en contra d'això.^[33]
• Otto, 1106^[34] von Diessen?^[35]
• Bertold III de Gmünd, de la casa de Zähringen, 1112^[34] von Diessen? - Tumbült pensa que més aviat seria Bertold II de Zahringen el marit d'Agnes de Rheinfelden o d'un germà Bertold de Rheinfelden.^[35] No obstant Bertold II de Zahringen va morir l'abril de 1111 i Bertold de Rheinfelden el 1090, per la qual cosa més probablement era el fill de Bertold II i Agnes, Bertold IIII. En un document del 4 de setembre de 1111 en què confirma la seva propietat al monestir de Tots els Sants a Schaffhausen l'emperador Enric V confirma a aquest, entre altres coses, la donació feta per "Bertholfi de Gimundi" (Bertold de Gmünd); s'anomena a la seva esposa com una "Junzile Amilgerisfelt".^[36]
• Rudolf de Lenzburg, 1150^[37] landgravi de Stühlingen.
• Eberard de Lupfen, 1296, titulat comte de la terra de l'Albgau.^[18]

• Handbuch der Schweizer Geschichte. (Mitarb.: Hanno Helbling u. a.) 2 Bde. Zürich 1972, 1977, ISBN 3-85572-021-5.
• Ferdinand Heinrich Müller: Die deutschen Stämme und ihre Fürsten. 1844 S. 235ff.
• Josef Bader: Badische Landesgeschichte.
• Diccionari Històric de Suïssa.
• Julius Cramer: Die Geschichte der Alamannen als Gaugeschichte, 1899, Breslau, Verlag von M. & H. Marcus.
• Zeitschrift für die Geschichte des Oberrheins (ZGORh). Band 7, Neufassung. 1892, S. 160 (en línia).
• Carl Friederich: L'Univers.