La disenteria és una malaltia infecciosa de l'intestí, que s'inflama i es nafra causant dolor abdominal, febre i diarrea. Rep el noms populars de sangfluix, fluix de sang o cambres de sang.^[1]

Pot ser produïda per:

• Bacils del gènere Shigella (disenteria bacil·lar): principalment Shigella dysenteriae.
• Protozous del gènere Entamoeba (disenteria amèbica). Aquesta darrera és molt freqüent en les regions tropicals i sol transmetre's per via d'aigües contaminades.

Entre els esforços per prevenir la disenteria s'inclouen el rentat de mans i mesures de seguretat alimentària mentre es viatja per zones d'alt risc.^[2] Tot i que la malaltia generalment es resol per si sola en una setmana, és important beure prou líquids, com una solució de rehidratació oral.^[2] Es poden utilitzar antibiòtics com l'azitromicina per tractar casos associats a viatges a països en desenvolupament.^[3] Tot i que els medicaments que s'utilitzen per disminuir la diarrea com la loperamida no es recomanen per si sols, es poden utilitzar juntament amb antibiòtics.^[3][2]

La forma més habitual de disenteria és la disenteria bacil·lar, que sol ser una malaltia lleu, que causa símptomes que consisteixen normalment en dolors intestinals lleus i diarrea. Normalment, els símptomes es presenten al cap d'1 a 3 dies i, en general, ja no estan presents al cap d'una setmana. La freqüència de les urgències per defecar, el gran volum de femta líquida expulsada i la presència de sang, moc o pus depèn del patogen causant de la malaltia. També es pot produir intolerància temporal a la lactosa. En algunes ocasions càustiques, també poden ser símptomes els còlics abdominals greus, la febre, el xoc i el deliri.^[4][5][6][7]

En casos extrems, les persones poden passar més d'un litre de líquid per hora. Més sovint, les persones es queixen de diarrea amb sang, acompanyades de dolor abdominal extrem, dolor rectal i febre baixa. La pèrdua ràpida de pes i els dolors musculars de vegades també acompanyen la disenteria, mentre que les nàusees i els vòmits són rars. En molts casos pot haver-hi rampes en cascada que afectin els músculs que envolten tot l'intestí superior; de vegades prou greu per fer que el revestiment de l'intestí se separi de la paret, provocant una infecció sistèmica.

En rares ocasions, el paràsit ameba envairà el cos a través del torrent sanguini i es propagarà més enllà dels intestins. En aquests casos, pot infectar més greument altres òrgans com el cervell, els pulmons i, més freqüentment, el fetge.^[8]