Schulhoff va nàixer a Praga en una pròspera família de comerciants d'origen jueu i alemany.^[1] La família, de parla alemanya, estava formada per Gustav Schulhoff (1860–1942) i Louisa, de soltera Wolff (1861–1938).^[2] El besoncle patern era el pianista Julius Schulhoff (1825–1898), i per part de mare hi havia, entre altres familiars, el concertino d’una orquestra teatral de Frankfurt del Main.^[3] Quan Erwin va néixer, Praga encara pertanyia a l’Imperi austrohongarès (1867–1918), un estat que desapareixeria amb la fi de la Primera Guerra Mundial.

Malgrat no provenir d’una família de músics, Schulhoff es va introduir molt aviat en l’estudi del piano i la composició, i aviat va mostrar que era un pianista d'un talent prodigiós.^[2] El 1901, quan tenia 7 anys i a instàncies de la seva mare, Dvořák el va escoltar tocar i en va quedar tan impressionat que el va animar a dedicar-se a la música.^[4] Amb només 10 anys, va ingressar al Conservatori de Praga,^[5] on estudià del 1904 al 1906 amb el pianista Jindřich Kàan z Albestů. Paral·lelament, amplià la seva formació en altres grans centres europeus: a Viena (1906–1908) amb el músic hongarès Vilmos Thern a l’Horaksche Klavierschule; a Leipzig (1908–1910) amb Max Reger (composició), Stephan Krehl (teoria) i Robert Teichmüller (piano) al Conservatori Reial de Música; i Colònia (1910–1914), amb Lazzaro Uzielli, Carl Friedberg, Franz Bölsche, Ewald Straesser i Fritz Steinbach. Més enllà de la formació acadèmica, el 1913 va cursar breument estudis de composició amb Claude Debussy.^[2]

Mentre era estudiant del conservatori de Colònia, va guanyar el Premi Mendelssohn dues vegades, l'any 1913 com a pianista i el 1918 el premi de composició, per la seva Sonata per a piano op. 22.^[5]

Va participar com a membre actiu de l'exèrcit rus a la Primera Guerra Mundial, als fronts rus i italià. «No és res menys que una inundació, una força destructiva que amenaça de destruir tota la cultura de la humanitat europea», va escriure al seu diari el 1916. «Només puc situar els anys 1914, 1915 i 1916 al rang més baix de la humanitat; es burlen del segle XX».^[1] Va ser ferit i va ser presoner a un camp de guerra italià quan la guerra va acabar.^[6]

La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la perspectiva i l’obra musical de Schulhoff. Es traslladà a Dresden, on visqué amb la seva germana Viola, artista, i entrà en contacte amb altres creadors com Otto Dix i George Grosz, que representaven amb força els ferits de guerra, els bars de baix nivell i les bandes de jazz en un estil anomenat Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat). Aquestes imatges esdevingueren emblemes de la República de Weimar.^[1] Grosz, que el va introduir al jazz americà i al dadaisme. Va ser un dels primers pianistes de jazz europeus i destacava tant per les seves actuacions en clubs nocturns com per la seva composició de música inspirada en el jazz.^[2]

A Dresden també va ser membre fundador de la Werkstatt der Zeit (Taller del Temps), dedicada a presentar la música més avançada del moment,^[3] incloent-hi música de la Segona Escola de Viena.^[2]

Schulhoff va ser un dels primers compositors clàssics en trobar la inspiració en els ritmes de la música de jazz.^[7] Schulhoff va adoptar el jazz com una forma de distanciar-se d’un passat convencional, desacreditat pels horrors de la Primera Guerra Mundial. Les seves primeres peces inspirades en el jazz, Fünf Pittoresken, escrites el 1919 i dedicades al pintor expressionista George Grosz, inclouen moviments amb títols com Foxtrot i Ragtime, mostrant una clara afinitat amb les peces ragtime de Stravinski d’aquell període. Més ambiciosa és la seva Suite per a orquestra de cambra de sis moviments, composta el 1921.^[1]

Originalment titulada Suite in the New Style, els seus moviments porten noms com Ragtime, Tango, Shimmy i Jazz, i la secció de percussió inclou elements inusuals com xiulet de futbol, xilòfon, xiulet de swanee i clàxon. En una carta al compositor Alban Berg sobre l’obra, Schulhoff escrivia: «Hi ha moments en què ballo nit rere nit amb les noies als bars, només pel plaer rítmic i els corrents sensuals; això és un impuls extraordinari per a la meva creativitat, ja que la meva personalitat és molt terrenal, gairebé bestial!»^[1]

A més a més, Schuloff es va apropar a la influència avantguardista del dadaisme en les seves interpretacions i composicions després de la Primera Guerra Mundial. L'any 1919 va organitzar una sèrie de concerts de música d'avantguarda, en els quals va incloure aquest manifest:^[6]

L'art absolut és la revolució, requereix facetes addicionals per al desenvolupament, condueix a enderrocar (cops) per tal d'obrir nous camins (...) i és el més potent de la música... La idea de la revolució en l'art ha evolucionat durant dècades, sota qualsevol sol els creadors viuen, en què per a ells l'art és el caràcter comú de l'home. Això és particularment cert en la música, ja que en aquesta forma d'art és la més viva, i com a resultat, reflecteix la revolució més forta i profunda- la completa sortida de la tonalitat i el ritme imperialista, l'ascensió fins a un canvi d'èxtasi per millor.

A partir de 1920, Schulhoff va impartir classes de piano a Saarbrücken.^[1] La seva Suite per orquestra de cambra (1921) descriu una mica el seu estil, en la paraula d'un crític, “«és un mix d'estils, combina números de música jazz, acompanyants després a dos números d'estil lent... Com si el pallasso de Die Wolkenpumpe (cinc cançons per baríton i quatre instruments de vent i percussió d'Erwin Schuloff) s'hagués deixat que la seva màscara llisques al recordar els horrors i les absurditats de les trinxeres».

A Saarbrücken va conèixer Alice Libochowitz, natural de Žatec, a la República Txeca. Es van casar el 6 d’agost de 1921.^[2] El 1922 tornaren a Berlín, on nasqué el seu únic fill, Peter. Després d’un temps, Schulhoff se sentí cada cop més aïllat a Berlín i decidí tornar a Praga per reintegrar-se en la seva dinàmica vida musical.^[3]

Un fet interessant a destacar de l'any 1921 és un fragment d'una carta que li va escriure al seu amic Alban Berg:^[8]

"(...) Estic infinitament aficionat als clubs de ball nocturn, tant és així que tinc períodes durant els quals passo les nits senceres ballant amb una sola amfitriona o una altra ... Fora del simple fet del pur gaudi del ritme, amb el meu subconscient he adquirit inspiració per al meu treball, ja que la meva ment conscient és molt terrenal, fins i tot animal com si diguéssim. (...)"

El novembre de 1923, Schulhoff traslladà la seva família a la seva terra natal, concretament a Praga.^[2] Praga era en aquell moment una ciutat culturalment dividida entre un teatre d’òpera txec i un d’alemany, amb la majoria de la comunitat jueva inclinant-se cap a la cultura alemanya. Schulhoff, còmode amb ambdues tradicions, declarava: «M’agradaria ser un intermediari cultural aquí a Praga entre els txecs i els alemanys». Això es reflectí també en la seva música, com les peces inspirades en el jazz que va compondre per a una producció de Le Bourgeois gentilhomme de Molière al Teatre Nacional Txec.^[1] Schulhoff va ser el primer a introduir i defensar la música de quarts de to d’Alois Hába.^[2]

Durant una dècada, fins a l’arribada de Hitler al poder a Alemanya el 1933, va ser el període més productiu i brillant de Schulhoff. A més del seu interès pel jazz, va explorar un estil neoclàssic en les seves obres concertants i en la Segona Simfonia. Durant aquests anys va compondre nombrosa música de cambra, incloent-hi la Sonata per a violí sol (1927), un esplèndid Duo per a violí i violoncel dedicat a Janáček (1924), les Cinc peces per a quartet de corda amb ritmes de dansa (1923) i un potent Sextet (1924).^[1]

El 1924, les seves Cinc peces per a quartet de corda van ser interpretades al Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània que aquell es feia a Salzburg. Allà establí contactes clau amb compositors, intèrprets i editorials de prestigi com Schott i Universal Edition, que publicaren la seva música. Entre 1925 i 1929, més obres seves foren acceptades per Universal Edition que les de qualsevol altre compositor de l’època. Com a pianista, va actuar arreu d’Europa i Rússia, i va participar en estrenes en festivals de música contemporània a Praga, Salzburg, Venècia, Ginebra i Oxford.^[2]

Olin Downes va presenciar, a Salzburg, un concert on es van interpretar les Cinc peces per quartet de corda (1924), després d'escoltar-les va fer la següent crítica:

Aquestes peces intentaven únicament encantar o entretenir. Tenien humor espontani, sentiment, una tècnica admirable i amb fluïdesa. El llenguatge té suficientment pebre moderna en ell per estimular constantment l'oïda; però la música no està forçada, com tampoc és pretensiosa. Un jove compositor de talent s'ha entretingut en si mateix en aquestes peces, i la seva audiència ha estat agraïda. No tots els compositors, joves o vells, tenen el bon sentit de no prendre's a si mateixos, una vegada i una altra, massa seriosament.^[9]

A tall d'anècdota, Downes explica que quan l'actuació va acabar Schuloff es va posar a interpretar un seguit de ragtimes, "fins que les parets van aguantar".^[9]

El 1926 Esdevingué successor de Max Brod com a crític musical del diari Prager Abendblatt. Paral·lelament, va actuar de manera regular al teatre avantguardista Osvobozené Divadlo (Teatre Alliberat, 1926–1938), un espai profundament marcat pels corrents del moment, com el dadaisme, el futurisme i el moviment artístic txec conegut com a poetisme. El teatre va ser fundat l'any 1926 per l'associació d'artistes txecs anomenada Devětsil. Aquesta associació era fonamentalment d'esquerres, tot i que també era molt crítica vers el comunisme.^[10] Schuloff també feia gires per Alemanya, França i Anglaterra interpretant les seves pròpies obres i repertori que comprenia peces d'estil clàssic, contemporani i jazz.^[11][8]

L'any 1928, el Flonzaley Quartet va interpretar el Quartet de corda núm. 1 en el seu comiat a Nova York, entre les obres de Beethoven i Brahms. El quartet va ser rebut amb un gran entusiasme.^[12] Dos anys més tard, 1930, una interpretació de la Partita de Schulhoff, per Walter Gieseking, va resultar ser l'obra preferida per l'audiència dins el recital del recital del pianista germani-francès, “jutjant a partir dels aplaudiments”, va escriure el crític en el seu article.^[13]

Ell va compondre el seu Concert per a quartet de corda i orquestra de vent l'any 1930, que estableix, segons una crítica, "una inversió fascinant de l'estil tradicional del concerto grosso, amb vents que proporcionen el marc de la peça en el seu conjunt, en el qual apareix el quartet de corda com a contrast i en solitari".^[5]

També va col·laborar amb la ràdio txeca: contractat el 1935 com a compositor, intèrpret i arranjador, treballà fins al 1938 a les emissores de Moràvia-Ostrava i Brno. A partir de 1939, continuà a la ràdio de Praga com a pianista de jazz sota un pseudònim.^[2]

En la dècada de 1930, Schulhoff va enfrontar creixents dificultats personals i professionals. A causa de era jueu, defensava el jazz i tenia vincles amb el comunisme, ell i les seves obres van ser etiquetats de degenerades i van passar a la llista negra pel règim nazi. L’anomenada Entartete Kunst (art degenerat) incloïa totes les formes d’art fora de la raça aria. Ja no podia fer recitals a Alemanya, ni cap de les seves obres es podien interpretar públicament.^[2]

Molts músics emigraren d’Europa durant l’ascens del feixisme i del Partit Nazi a Alemanya (1922–1933). La reacció de Schulhoff, en canvi, va ser abraçar el comunisme. Compongué una cantata amb textos del Manifest Comunista de Marx, escrigué una sèrie de cançons revolucionàries i dedicà simfonies a causes socialistes. També treballà com a arranjador a la Ràdio de Praga sota un pseudònim. Quan les forces alemanyes avançaren sobre Bohèmia, abandonà Praga i es traslladà a Eslovàquia.^[1]

El setembre de 1935, els nazis publicaren una llista negra amb els noms de 108 compositors, entre els quals figurava Schulhoff. Tot i la prohibició, continuà actuant sota diversos pseudònims i aconseguí guanyar-se la vida de manera precària per sostenir la seva família. Entre els noms que utilitzà hi havia Joe Füller, Hanuš Petr, Eman Balzar, George Hanell, Jiří Hanell, Lu Gaspar, Franta Michálek i John Longfield. Després de la invasió nazi de la República Txeca, Schulhoff abandonà Praga el 8 de desembre i es traslladà a Brno, on visqué i treballà sota una identitat falsa.^[2]

Schulhoff va sol·licitar els papers d’emigració el 19 d’abril de 1939 per a ell, la seva segona esposa, Mimi, i el seu fill, amb la intenció d’establir-se a Anglaterra, França o els Estats Units, però la situació ja era irreversible. Després de la signatura del pacte de no-agressió entre Stalin i Hitler el 23 d’agost de 1939, va redirigir els seus esforços cap a l’emigració a la Unió Soviètica. El 26 d’abril de 1941, vint mesos després de la sol·licitud inicial, la família va obtenir la ciutadania soviètica, i els visats de viatge arribaren el 13 de juny de 1941. Pocs dies més tard, el 22 de juny, la invasió nazi de la Unió Soviètica va segellar definitivament el destí de Schulhoff i de la seva família, quan foren arrestats pels nazis just abans de poder marxar. Va ser internat a la fortalesa de Würzburg, a Baviera, convertida en camp de presoners per a jueus amb ciutadania estrangera, on morí el 28 d’agost de 1942, a 48 anys, de tuberculosi agreujada per la desnutrició i l’esgotament.^[14][2]