Viola no és l'única entre les heroïnes de Shakespeare que es vesteixen de home; en el teatre de Shakespeare, la convenció dictava que els nois adolescents interpretessin personatges femenins, creant humor en la multiplicitat de disfresses que es trobaven en un personatge femení que durant un temps va fingir ser masculí.^[14] Aquest transvestisme permet a Viola complir papers normalment masculins, com ara actuar com a missatgera entre Orsino i Olivia o servir com a confident d'Orsino. Però no utilitza la seva disfressa per intervenir directament en la trama (a diferència d'altres heroïnes de Shakespeare, com ara Rosalind a Al vostre gust i Portia a El mercader de Venècia), sinó que continua sent algú que permet que el "Temps" desentranyi la trama.^[16]

Com que Nit de Reis explora la identitat de gènere i l'atracció sexual, el fet que un actor interpretés Viola va augmentar la impressió d'androgínia i ambigüitat sexual.^[17] Alguns estudiosos moderns creuen que Nit de Reis, amb la confusió afegida dels actors masculins i l'engany de Viola, aborda les qüestions de gènere "amb particular immediatesa".^[18] També accepten que la seva representació del gènere prové de la teoria científica prevalent de l'època que les dones són simplement homes imperfectes.^[17] Aquesta creença explica les diferències gairebé indistingibles entre els sexes que es reflecteixen en el repartiment i els personatges de l'obra.

En la primera trobada d'Olivia amb "Cesario" (Viola) a l'Acte I, Escena V, li pregunta "Ets un còmic?" (un terme isabelí per a "actor").^[19] La resposta de Viola, "No sóc qui interpreto", que personifica la seva adopció del paper de "Cesario" (Viola), es considera una de les diverses referències de l'obra a la teatralitat i al "representar".^[20] La trama contra Malvolio gira al voltant d'aquestes idees, i Fabian comenta a l'Acte III, Escena IV: "Si això es representés en un escenari ara, ho podria condemnar com una ficció improbable".^[21] A l'Acte IV, Escena II, Feste (El Boig) interpreta els dos papers de l'"obra" en benefici de Malvolio, alternant entre adoptar la veu del rector local, Sir Topas, i la seva pròpia veu. Acaba comparant-se amb "el vell vici" de les obres de moralitat angleses.^[22] Altres influències de la tradició popular anglesa es poden veure a les cançons i els diàlegs de Feste, com ara la seva cançó final a l'acte V.^[23] L'últim vers d'aquesta cançó, "I ens esforzarem per complaure't cada dia", fa ressò de versos similars de diverses obres populars angleses.^[24]

Alguns estudiosos argumenten que Nit de Reis, o Al vostre gust (el títol complet de l'obra) probablement va ser encarregada per a la seva representació com a part de les celebracions de la Nit de Reis que va celebrar la reina Elisabet I al Palau de Whitehall el 6 de gener de 1601 per marcar el final de l'ambaixada del diplomàtic italià, el duc d'Orsino.^[25] D'altres ho discuteixen, argumentant que la "rígida etiqueta de la cort de la reina Elisabet" hauria fet "impossible" que Shakespeare nomenés un personatge principal en una comèdia per al mateix diplomàtic que assistia a la representació, i que és més probable que Shakespeare utilitzés el nom de la visita diplomàtica de 1601 quan va escriure la seva obra, que es va estrenar l'hivern següent.^[26] Es va tornar a representar a la Cort el dilluns de Pasqua de 1618 i la nit de la Candelera de 1623.

La primera actuació pública va tenir lloc al Middle Temple Hall, una de les Inns of Court, el 2 de febrer (nit de la Candelera) de 1602. L'advocat John Manningham va escriure al seu diari:

Clarament, Manningham va gaudir sobretot de la història de Malvolio, i va notar la semblança de l'obra amb l'obra anterior de Shakespeare, així com la seva relació amb una de les seves fonts, les obres d'Inganni.

L'obra va ser una de les primeres obres shakespearianes representades a l'inici de la Restauració; l'adaptació de Sir William Davenant es va representar el 1661, amb Thomas Betterton com a Sir Toby Belch. Samuel Pepys la va considerar "una obra absurda", però la va veure tres vegades de totes maneres durant el període del seu diari: l'11 de setembre de 1661, el 6 de gener de 1663 i el 20 de gener de 1669. Una altra adaptació, Love Betray'd, or, The Agreeable Disappointment, es va representar al Lincoln's Inn Fields el 1703.^[8]

Després de només representar-se a l'escenari en les adaptacions de finals del seglexvii i principis del xviii, el text original de Shakespeare de Nit de Reis va ser recuperat el 1741, en una producció a .^[8]. El 1820 es va representar una versió operística de Frederic Reynolds, amb música de Henry Bishop.

El 1912 es van representar produccions influents, dirigides per Harley Granville-Barker, i el 1916, a l'Old Vic .

Lilian Baylis va reobrir el Sadler's Wells Theatre, que havia estat inactiu durant molt de temps, el 1931 amb una producció notable de l'obra protagonitzada per Ralph Richardson com a Sir Toby i John Gielgud com a Malvolio. L'Old Vic Theatre va reobrir el 1950 (després de patir greus danys durant el Blitz de Londres de 1941) amb una producció memorable protagonitzada per Peggy Ashcroft com a Viola. Gielgud va dirigir una producció al Shakespeare Memorial Theatre amb Laurence Olivier com a Malvolio i Vivien Leigh interpretant tant Viola com Sebastian el 1955. La producció de Broadway de més llarga durada va ser, amb diferència, la posada en escena de Margaret Webster de 1940 protagonitzada per Maurice Evans com a Malvolio i Helen Hayes com a Viola. Va tenir 129 funcions, més del doble de llarga que qualsevol altra producció de Broadway.

Una producció memorable dirigida per Liviu Ciulei al Guthrie Theater de Minneapolis el 1984 es va ambientar en el context d'un món circense arquetípic, emfatitzant el to convivial i carnavalesc de l'obra.^[29]

Quan es va estrenar l'obra, tots els papers femenins eren interpretats per homes o nois, però des de fa alguns segles s'ha practicat que les dones o noies interpretin els papers femenins de totes les obres. El 1999 i el 2007, Propeller va produir l'obra amb un repartiment totalment masculí, a l'Old Vic i en gires internacionals i al Regne Unit.^[30][31][32]La companyia del Shakespeare's Globe de Londres ha produït moltes actuacions masculines notables i molt populars, i un punt culminant de la seva temporada del 2012 va ser Nit de Reis, amb el director artístic del Globe, Mark Rylance, interpretant Olivia. Aquesta temporada va ser precedida, al febrer, per una representació de l'obra per la mateixa companyia al Middle Temple Hall, per celebrar el 400è aniversari de l'estrena de l'obra, al mateix lloc. Stephen Fry va interpretar Malvolio quan la mateixa producció es va recuperar el 2012-13, i més tard es va transferir amb taquilles exhaurides al West End i Broadway; es va representar en repertori amb Ricard III.^[33]

Moltes actrius de renom han interpretat Viola a la segona meitat del seglexx, i les seves actuacions s'han interpretat a la llum de fins a quin punt permeten que el públic experimenti la transgressió dels rols de gènere estereotipats.^[34]:{{{1}}} Això de vegades s'ha correlacionat amb fins a quin punt les produccions de l'obra arriben a reafirmar un sentit d'unificació; per exemple, una producció de 1947 es va concentrar en mostrar una comunitat posterior a la Segona Guerra Mundial que es retroba al final de l'obra, liderada per un heroi/heroïna robust a Viola, interpretat per Beatrix Lehmann, que aleshores tenia 44 anys.^[34]:{{{1}}} La producció de la Royal Shakespeare Company de 1966 va jugar amb les transgressions de gènere de manera més evident, amb Diana Rigg com a Viola mostrant molta més atracció física cap al duc del que s'havia vist anteriorment, i la cort en general sent un lloc més físicament demostratiu, especialment entre homes.^[34]:{{{1}}} La producció de John Barton de 1969 va ser protagonitzada per Donald Sinden com a Malvolio i Judi Dench com a Viola; les seves actuacions van ser molt aclamades i es deia que la producció en conjunt mostrava una societat que s'ensorrava cap a la decadència.^[34]:{{{1}}}

Malvolio és un personatge popular entre els actors de teatre; ha estat interpretat per Ian Holm moltes vegades, Simon Russell Beale (Donmar Warehouse, 2002), Richard Cordery (2005), Patrick Stewart (Chichester, 2007), Derek Jacobi (Donmar Warehouse, 2009), Richard Wilson (2009),^[35] i Stephen Fry (The Globe, 2012).^[33]

El 2017, la producció de Nit de Reis^[36] del Royal National Theatre va canviar alguns dels papers de masculins a femenins, incloent-hi Feste, Fabian (que es va convertir en Fabia) i, sobretot, Malvolio –que es va convertir en Malvolia– interpretat per Tamsin Greig, amb crítiques majoritàriament positives.^{[37][38][39][40]} Com a resultat, la producció va jugar amb la sexualitat i també amb el gènere.

El curs 2017-18, la Royal Shakespeare Company va posar en escena una producció dirigida per Christopher Luscombe; Adrian Edmondson va interpretar Malvolio, Kara Tointon Olivia i Dinita Gohil Viola.^[41]

El 2022, Old Fruit Jar Productions va portar l'obra a una versió inspirada en els anys vuitanta al Royal Court Theatre de Liverpool, intercanviant els senyors i les dames de les cases senyorials per bars sorollosos de Benidorm i escapades amb alcohol, com a introducció a Shakespeare per a un públic que no coneixia la seva obra.

• 1910: Vitagraph Studios va estrenar l'adaptació curta i muda Nit de reis protagonitzada pels actors Florence Turner, Julia Swayne Gordon i Marin Sais.
• 1985: Just One of the Guys, dirigida per Lisa Gottlieb, és una versió lliure de la història ambientada en un institut modern.
• 1986: Twelfth Night, una producció australiana.
• 1996: Twelfth Night, Or What You Will, adaptada i dirigida per Trevor Nunn i ambientada al seglexix, és protagonitzada per Imogen Stubbs com a Viola, Helena Bonham Carter com a Olivia i Toby Stephens com a Duc Orsino. La pel•lícula també compta amb Mel Smith com a Sir Toby, Richard E. Grant com a Sir Andrew, Ben Kingsley com a Feste, Imelda Staunton com a Maria i Nigel Hawthorne com a Malvolio. Gran part del material còmic es va minimitzar en un drama directe, i la pel•lícula va rebre algunes crítiques per això.^[52]
• 1998: Shakespeare in Love conté diverses referències a Nit de Reis. "Viola" (Gwyneth Paltrow) és la filla d'un ric comerciant que es disfressa de noi per convertir-se en actriu. Cap al final de la pel•lícula, Elisabet I (Judi Dench) demana a Shakespeare (Joseph Fiennes) que escrigui una comèdia per a la festivitat de Nit de Reis. Viola es presenta a l'escena final de la pel•lícula com la inspiració de Shakespeare per a l'heroïna de Nit de Reis. En un gest d'ullet a l'inici del naufragi de l'obra, la pel•lícula inclou una escena on el personatge Viola, separada del seu amor per un matrimoni concertat i amb destinació a les colònies americanes, sobreviu a un naufragi i arriba a Virgínia.
• 2001: La pel•lícula original de Disney Channel Motocrossed ambienta la història en el món de les curses de motocròs.
• 2004: Wicker Park fa que el personatge d'Alex, interpretat per Rose Byrne, interpreti la Viola en una producció amateur de Nit de Reis.
• 2006: She's the Man actualitza la història com una comèdia adolescent contemporània. Està ambientada en una escola preparatòria anomenada Illyria i incorpora els noms dels personatges principals de l'obra. La història es va canviar per girar al voltant de la idea de la rivalitat futbolística, però el romanç retorçat entre personatges es va mantenir igual que l'original. Viola, el personatge principal, es fa passar per ser el seu germà Sebastian, i una noia anomenada Olivia s'enamora d'ella sota aquesta disfressa. Dos dels companys d'equip de futbol de Duke a l'Illyria es diuen Andrew i Toby. Es fa un gest d'ullet a la subtrama omesa anomenant Malvolio, una taràntula que apareix breument a la pantalla. L'exnòvia de Sebastian, Monique, va rebre el cognom Valentine, el tarantula entrometit Malcolm el cognom Festes, i l'amic i perruquer de Viola, Paul, el cognom Antonio.
• 2018: Adam Smethurst va adaptar i dirigir aquesta versió ambientada al seglexxi. La pel•lícula és protagonitzada per Sheila Atim com a Viola i Sebastian, Dominic Coleman com a Sir Andrew Aguecheek, Zackary Momoh com a Antonio i Simon Nagra com a Sir Toby Belch.

• El 14 de maig de 1937, el Servei de Televisió de la BBC de Londres va emetre un fragment de trenta minuts de l'obra, el primer cas conegut d'una obra de Shakespeare representada a la televisió. Produïda per al nou mitjà per George More O'Ferrall, la producció també destaca per haver comptat amb una jove actriu que més tard guanyaria un premi de l'Acadèmia: Greer Garson . Com que la representació es va transmetre en directe des dels estudis de la BBC a l'Alexandra Palace i la tecnologia per gravar programes de televisió no existia en aquell moment, no es conserva cap registre visual a part de fotografies fixes.^[53]
• L'obra sencera va ser produïda per a la televisió el 1939, dirigida per Michel Saint-Denis i protagonitzada per una altra futura guanyadora de l'Oscar, Peggy Ashcroft. El paper de Sir Toby Belch va ser interpretat per un jove George Devine.
• El 1957, la NBC va presentar una altra adaptació de l'obra al Hallmark Hall of Fame de la televisió nord-americana, amb Maurice Evans recreant la seva interpretació de Malvolio. Aquesta va ser la primera versió en color produïda mai a la televisió. Dennis King, Rosemary Harris, i Frances Hyland van coprotagonitzar-la.
• El 1964, hi va haver una versió televisiva canadenca dirigida per George McCowan amb Martha Henry com a Viola, i després, el 1966, hi va haver una versió televisiva australiana .
• Una altra versió per a la televisió del Regne Unit es va produir el 1969, dirigida per John Sichel i John Dexter. La producció va comptar amb Joan Plowright com a Viola i Sebastian, Alec Guinness com a Malvolio, Ralph Richardson com a Sir Toby Belch i Tommy Steele com un Feste inusualment prominent.
• Una altra adaptació televisiva va seguir el 1980. Aquesta versió formava part de la sèrie Shakespeare de BBC Television i presentava Felicity Kendal en el paper de Viola, Sinéad Cusack com a Olivia, Alec McCowen com a Malvolio i Robert Hardy com a Sir Toby Belch.
• El 1988, la producció teatral de Kenneth Branagh de l'obra, protagonitzada per Frances Barber com a Viola i Richard Briers com a Malvolio, va ser adaptada per a Thames Television.
• El 1998, la producció del Lincoln Center Theater dirigida per Nicholas Hytner es va emetre a PBS Live From Lincoln Center. Estava protagonitzada per Helen Hunt com a Viola, Paul Rudd com a Orsino, Kyra Sedgwick com a Olivia, Philip Bosco com a Malvolio, Brian Murray com a Sir Toby, Max Wright com a Sir Andrew i David Patrick Kelly com a Feste.
• Una telepel·lícula del 2003 adaptada i dirigida per Tim Supple està ambientada en l'actualitat. Presenta David Troughton com a Sir Toby i destaca pel seu repartiment multiètnic, que inclou Parminder Nagra com a Viola i Chiwetel Ejiofor com a Orsino. La seva representació de l'arribada de Viola i Sebastian a Il·líria recorda les imatges de notícies sobre sol•licitants d'asil .
• Un episodi de la sèrie britànica Skins, titulat Grace, presentava els personatges principals interpretant la Nit de Reis, amb un triangle amorós entre Franky, Liv i Matty, que interpretaven respectivament Viola, Olivia i Orsino.

• Una adaptació de Nit de Reis de Cathleen Nesbitt per a la BBC va ser la primera obra de Shakespeare completa emesa per la ràdio britànica. Això va tenir lloc el 28 de maig de 1923, amb Nesbitt com a Viola i Sebastian, i Gerald Lawrence com a Orsino.^[54]
• El 1937, es va representar una adaptació a la CBS Radio Playhouse protagonitzada per Orson Welles com a Orsino i Tallulah Bankhead com a Viola. Un any més tard, Welles va interpretar Malvolio en una producció amb la seva Mercury Theater Company.
• Hi ha hagut diverses adaptacions completes a la BBC Radio. Una emissió de BBC Radio 4 del 1982 va presentar Alec McCowen com a Orsino, Wendy Murray com a Viola, Norman Rodway com a Sir Toby Belch, Andrew Sachs com a Sir Andrew Aguecheek i Bernard Hepton com a Malvolio; el 1993, BBC Radio 3 va emetre una versió de l'obra (ambientada en una illa del Carib), amb Michael Maloney com a Orsino, Eve Matheson com a Viola, Iain Cuthbertson com a Malvolio i Joss Ackland com a Sir Toby Belch; aquesta adaptació es va emetre de nou el 6 de gener de 2011 per BBC Radio 7 (ara Radio 4 Extra).
• El 1998 es va fer una altra adaptació de Radio 3, amb Michael Maloney, de nou com a Orsino, Josette Simon com a Olivia i Nicky Henson com a Feste.
• L'abril de 2012, BBC Radio 3 va emetre una versió dirigida per Sally Avens, amb Paul Ready com a Orsino, Naomi Frederick com a Viola, David Tennant com a Malvolio i Ron Cook com a Sir Toby Belch.

• Les òperes basades en Nit de Reis inclouen Viola inacabada de Bedřich Smetana (1874, 1883–1884), Blíženci de Karel Weis (1892, segona versió 1917), Večer tříkrálový d'Ivan Jirko (1964), Dvanáctá noc de Jan Klusácmbert (1989) i Twelfth Night d' Edward Lambert (2025).
• Una música escènica basada en Nit de Reis va ser composta el 1907 per Engelbert Humperdinck,^[55] famós per la seva òpera de conte de fades "Hänsel und Gretel".
• Obertures basades en Nit de reis han estat compostes per Alexander Campbell Mackenzie (1888); Mario Castelnuovo-Tedesco i Johan Wagenaar.
• "O Mistress Mine" (Acte II, Escena 3) ha estat musicada com a cançó en solitari per molts compositors,^[56] com ara Thomas Morley (també arranjat per Percy Grainger, 1903); Arthur Sullivan (1866);^[57] Hubert Parry (1886);^[58] Charles Villiers Stanford (1896); Amy Beach (1897);^[59] R. H. Walthew (1898);^[60] W. Augustus Barratt (1903);^[61] Roger Quilter (1905); Samuel Coleridge-Taylor (1906); Benjamin Dale (1919); Peter Warlock (1924); Arthur Somervell (1927); Cecil Armstrong Gibbs (1936); Gerald Finzi (1942); Erich Korngold (1943); Peter Racine Fricker (1961); Sven-Eric Johanson (1974); Jaakko Mäntyjärvi (1984); Dave Matthews (2014); Paul Kelly (2016); David Barton (2019).^[62] Altres arranjaments per a veus mixtes han estat compostos per Herbert Brewer i Herbert Murrill, entre d'altres.
• "Come Away, Come Away, Death" (Acte II, Escena 4) ha estat musicada pels compositors Johannes Brahms (en una traducció alemanya d'August Schlegel com a "Lied von Shakespeare", la segona de les Quatre cançons per a cor femení, op. 17, el 1860), ), Gerald Finzi (1942), Erich Korngold (1943), Roger Quilter, i Jean Sibelius (en una traducció sueca com a "Kom nu hit", 1957).
• El 1943, Korngold també va compondre les cançons "Adieu, Good Man Devil" (Acte IV, Escena 2), "Hey, Robin" (Acte IV, Escena 2) i "For the Rain, It Raineth Every Day" (Acte V, Escena 1) com el cicle de cançons Narrenlieder, Op. 29.