La inductància és la propietat d'un conductor elèctric (sovint disposat en forma de bobina o solenoide) que es mesura mitjançant la magnitud de la força electromotriu —o tensió— induïda en ell, en contrast amb la taxa de variació del corrent elèctric que genera l'esmentada tensió. Mentre que un corrent estacionari origina un camp magnètic constant, un corrent amb variació sostinguda —ja sigui corrent altern o un corrent continu fluctuant— genera un camp magnètic variable. Aquest darrer, al seu torn, indueix una força electromotriu en qualsevol conductor present en el si del camp esmentat.^[9]

La magnitud de la força electromotriu induïda 👁 {\displaystyle \varepsilon }
és proporcional a la velocitat de canvi del corrent elèctric 👁 {\textstyle dI/dt}
. El factor de proporcionalitat 👁 {\displaystyle L}
es mesura en henrys i s'anomena inductància i es defineix com el quocient entre la força electromotriu induïda en un conductor i la magnitud de la variació temporal del corrent 👁 {\displaystyle I}
que l'origina:^[9][10]

👁 {\displaystyle \varepsilon =L{\frac {dI}{dt}}}

Si la força electromotriu s'indueix en un conductor distint d'aquell per on circula el corrent variable, hom parla del fenomen de la inducció mútua, l'aplicació paradigmàtica del qual és el transformador. Tanmateix, un camp magnètic canviant a causa d'un corrent variable en un conductor també indueix una força electromotriu en el mateix conductor que el transporta. Aquest fenomen s'anomena autoinducció, i el quocient entre la força electromotriu autoinduïda i la taxa de variació del corrent s'especifica com a coeficient d'autoinducció.^[9][10]

Una força electromotriu autoinduïda s'oposa invariablement a la causa que la produeix (segons postula la llei de Lenz). Per tant, quan un corrent elèctric comença a fluir a través d'una bobina, experimenta una oposició al seu flux que s'afegeix a la resistència intrínseca del metall. Per contra, si un circuit elèctric que conté una bobina es desconnecta sobtadament, el col·lapse del camp magnètic indueix una força electromotriu que tendeix a mantenir el corrent, fet que pot provocar una centella o arc elèctric entre els contactes de l'interruptor. L'autoinducció pot considerar-se, doncs, com una inèrcia electromagnètica: una propietat que oposa resistència a les alteracions tant dels corrents com dels camps magnètics.^[9]

La inductància 👁 {\displaystyle L}
depèn de la geometria del conductor, del nombre d'espires si es tracta d'una bobina, i de la naturalesa del medi adjacent. Una bobina enrotllada sobre un nucli de ferro dolç amorteix l'increment del corrent amb molta més eficàcia que una bobina amb nucli d'aire. El ferro augmenta la inductància; per a una mateixa taxa de variació del corrent, s'esdevé una força electromotriu oposada (o contraelectromotriu) més intensa per a frenar el flux elèctric.^[9]

• Valors xRx: Estan expressats en microhenris (μH).
• Valors de tres dígits: Poden estar en nanohenris (nH) o en microhenris (μH), depenent de la tria del fabricant.
• Dos primers dígits: Representen el valor nominal.
• Tercer dígit: És el multiplicador (el nombre de zeros que s'afegeixen al valor).
• Lletra "R": Si apareix una R, aquesta actua com a coma decimal i, en aquest cas, no hi ha multiplicador.