👁 Image Sant Hug de Cluny, legat papal al Concili de Narbona de 1066 excomunica a l'arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya per simonia i apropiació de béns de l'església per la seva família. A la imatge, Hug amb Enric IV i Matilde👁 Image Els comtes de Rosselló i Empúries s'enfronten pel control del castell de Requesens, a la Jonquera👁 Image Mapa que mostra els moviments de la Batalla de Hastings, que decideix la conquesta normanda d'Anglaterra👁 Image Batalla de Hastings👁 Image Es veu el cometa Halley a Europa. Escenificat al tapís de Bayeux
👁 Image Funeral i enterrament d'Eduard el Confessor, rei d'Anglaterra, al Tapís de Bayeux👁 Image El rei Harald III Hardrade de Noruega mor a la batalla de Stamford Bridge de la guerra de successió d'Anglaterra👁 Image Batalla de Stamford Bridge a The Life of King Edward the Confessor de Matthew Paris, s. XIII👁 Image Quadre d'Horace Vernet: Edith troba el cadàver d'Harold a la batalla de Hastings
👁 Image L'emperador Enric IV es casa amb Berta de Savoia el 13 de juliol de 1066. A la imatge, la parella amb el seu fill, el futur Enric V del Sacre Imperi
Els comtats, en plena expansió, són governats per Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis. Els comtes combren paries de taifes islàmiques com l'emirat de Làrida i el de Saraqusta; els nobles utilitzen aquests diners per comprar la fidelitat dels nobles catalans i per adquirir nous dominis a Occitània (els drets dels comtats de Carcassona i de Rasès) per 5.000 mancusos d'or que havien estats donats com a paria per l'emir de Làrida.[2] A més continua el redactat dels usatges de Barcelona que ordenen el nou sistema feudal.[3] L'any 1066 al-Muqtadir de Saraqusta envia 10.000 mancusos d'or al comte de Barcelona; en total el comte va rebre 20.000 mancusos de tots els emirats; aquesta entrada d'or, que també era en forma de lingots, va possibilitar la creació de la ceca comtal.[4][5] El transport de les paries pel camí de Lleida a Barcelona va fomentar-hi la creació de noves fondes i punts de guàrdia i va dinamitzar el comerç local de la Segarra i l'Anoia.[6]
Ramon Berenguer I envia ambaixadors a la cort papal d'Alexandre II amb l'objectiu de ratificar les compres dels comtats de Carcassona i Rasès i per oferir al papa part de l'or que havia rebut de les pariesmusulmanes. Amb això demostra el seu suport al papa.[7]
Diversos nobles presten juraments de fidelitat al comte Ramon Berenguer I per guardar castells de la Segarra i el Penedès.[4] El futur comte Bernat II de Besalú signa diversos convinentiae (pactes feudals) on busca que el comte Ramon Berenguer l'ampari en les disputes hereditàries contra el seu germà, a canvi que el comte barceloní estengui la seva influència sobre els comtats de Girona i de Besaú.[8]
El comte Ramon Berenguer I renova les condicions de la custòdia del castell de Tona que estava en un lloc estratègic entre la Plana de Vic i el Vallès reafirmant el seu domini del comtat d'Osona i limitant l'autonomia dels nobles osonencs.[9]
Els calls jueus de Barcelona i Girona van veure augmentada la seva vitalitat intel·lectual a finals d'any quan olts jueus es van exiliar als comtats catalans després de la massacre de Granada per l'arribada de destacats metges, astrònoms i filòsofs a Barcelona i Girona.[10] A Girona hi van arribar grans figures com avantpassats de Bonastruc ça Porta i branques de la família ibn Tibbon.[11]
El comte Ermengol IV d'Urgell augmenta la pressió militar a la marca del sud i comença a preparar la conquesta de Balaguer.[13] Entre les incursions d'Ermengol destaca que a la tardor emprèn el setge de Casp i la consolidació del poder sobre el castell de Pilzà.[14]
El Bisbat de Roda amplifica el control de les parròquies locals i Sanç Ramires referma els vincles amb el papat per posar el clergat ribagorçà al servei de la corona i elimina el ritu mossàrab tradicional.[18] El bisbat rep donacions de terres i delmes segons explica el Cartulari de Roda: un noble li dona la concessió del terreny de l'Almúnia de Sant Vicenç, a prop de la frontera amb Làrida per finançar la defensa de la catedral contra les ràtzies musulmanes.[18] El monestir de Sant Victorià d'Asan veu incrementades les donacions de castells i terres de frontera per part de Sanç Ramires, qui li cedix unes viles a peu del castell de Samitier perquè consolidin el poblament cristià de la frontera.[17]
Sobrarb va rebre nous colons del nord i s'atorguen privilegis amb les primeres versions dels furs de Sobrarb que ajudaven a la repoblació de la frontera a canvi de drets dels colons.[19]
Al comtat de Ribagorça tenim un document datat de l'any 1066 sobre el repartiment dels béns d'un cavaller entre els seus fills i diverses esglésies locals que és un testimoni sobre l'economia de la zona a l'època.[20] Un altre document registra una disputa sobre els límits entre el bisbat de Roda i el comtat a la zona de Benasc en el qual una assemblea d'hoomes vells (seniores) juren sobre quines són les fites històriques dels terrenys de pastura dels diferents pastors.[21]
El comte Ramon es va resistir totalment a les resolucions del concili de Narbona de 1066 que va declarar culpable de simonia i altres càrrecs al seu germà Guifré, arquebisbe de Narbona i li va oferir refugi i protecció, cosa que va fer que pogués continuar en el càrrec d'arquebisbe tot i haver estat excomunicat. No va tornar els béns al papat i va atacar militarment al vescomte de Narbona, que havia acusat al seu germà. D'aquesta manera, prioritza ajudar els seus familiars abans d'obeïr al papa de Roma.[24]
El comtat governat per Guillem II de Besalú impulsa obres arquitectòniques. Reforça les muralles de Besalú i fa obres a Santa Maria de Besalú.[25] A més, s'enfronta amb el bisbe de Girona pels drets sobre delmes i primícies.[26] El futur comte Bernat II de Besalú signa diversos convinentiae (pactes feudals) on busca que el comte Ramon Berenguer l'ampari en les disputes hereditàries contra el seu germà, a canvi que el comte barceloní estengui la seva influència sobre els comtats de Girona i de Besaú.[8]
El comte Ponç I d'Empúries reoranitza el seu comtat després de les guerres que l'havien enfrontat al seu cosí Gausfred II de Rosselló i fa donacions de terres i delmes al futur monestir de Santa Maria de Vilabertran[25] que esdevindrà el seu centre de poder. A més, fortifica la frontera sud per l'augment del poder de Barcelona i dels Peratallada.[27]
El comte Gausfred II de Rosselló, que intenta consolidar el seu poder, continua enfrontant-se amb el comte d'Empúries, aquest cop per la possessió del castell de Requesens (a la Jonquera) que controla els pas per l'Albera. Gausfred fortifica la zona nord de l'Albera per evitar els atacs d'Empúries.[28]
Elna és la capital comtal però Perpinyà destaca com a centre comercial i el comte autoritza obres d'infraestructura i dona suport als mercaders perquè està en una ubicació estratègica a la ruta vers Narbona.[30]
Els comtats de Carcassona i Rasès estan vinculats al comtat de Barcelona perquè Ramon Berenguer I havia comprat gran part dels drets sobre ells a les filles del comte Roger II de Carcassona per 5..000 manclusos d'or.[2] D'aquesta manera, el comte barceloní va rebre juraments de fidelitat dels nobles del Llenguadoc.[2]
Durant el 1066 el legat del papa Alexandre II, l'abat Hug de Cluny, celebra el concili de Narbona del 1066 contra el Guifré de Cerdanya perquè aquest abandoni el càrrec d'arquebisbe de Narbona acusat de simonia perquè el seu pare, el comte Guifré II de Cerdanya per 100.000 sous d'or[31] i d'haver actuat contra l'arquebisbat per beneficiar la seva família comtal de Cerdanya. Tot i que els nobles occitans es posen al costat de l'arquebisbe, alguns monestirs reformistes, com Moissac, el comencen a desobeir.[32] Durant aquest any el vescomte Berenguer de Narbona havia enviat al papa la Querimonia Berengarii (Memorial de Greuges) en el qual denuncia que l'arquebisbe havia venut o alienat patrimoni de l'arquebisbat per beneficiar el seu germà, el comte Ramon I de Cerdanya i per rebre suport dels senyors feudals:[32] va cedir el castell de Menèrba i el castell de Montpesat, entre d'altres; va alienar els drets senyorials de la ciutat de Narbona[33] com els impostos de part del seu barri, de mercats i de tallers artesanals; va cedir als laics la recaptació de les importacions del port de Narbona; i va ser acusat de vendre els seus bisbats (bisbat de Carcassona) i abadies sufraganis; i que havia saquejat el tresor de la catedral per a finançar les guerres dels seus germans.[32] L'arquebisbe va al·legar que ho havia fet per defensar l'arquebisbat i mantenir la pau. Tot i que l'arquebisbe fou declarat culpable i va patir diversos processos d'excomunió, va mantenir el seu càrrec fins que va morir l'any 1079. Guifré fou declarat culpable de simonia, alienació de béns eclesiàstics, violació del celibat (tenia família i fills) i de tirania i opressió contra els seus vassalls.[34]
Guillem IV de Tolosa governa un gran territori però molt fragmentat. Durant l'any 1066 fa donacions a l'abadia de Moissac. El bisbe Durand de Tolosa comença a aplicar les reformes que li permetran recuperar els béns eclesiàstics usurpats pels nobles locals amb la simonia i s'hi confronta.[35]
El Comtat de Provença es fragmenta en molts feus després de la mort de Jofré I de Provença l'any 1062. El bisbat d'Arle i l'Abadia de Sant Víctor de Marsella són els centres més poderosos.[37] La mort del bisbe Rainbaut d'Arle entre finals de 1065 i 1066 obre una dura disputa per la seva successió i els nobles comencen a usurpar terres de l'església.[38]
👁 Image L'emperador de Dai Viet Lý Nhân Tông neix el 22 de febrer de 1066
L'emirat de Saraqusta, governat per al-Múqtadir és el més important del territori dels actuals Països Catalans. Tot i que paga importants paries al comte de Barcelona, és influent en la resta de taifes menor.i Saraqusta està en un moment d'esplendor cultural que es pot veure en les obres del Palau de l'Aljaferia.[6]
L'emir de Làridaal-Mudhàffar està en guerra contra el seu germà, l'emir de Saraqusta i pateix les incursions militars del comtat d'Urgell. A més, ha de pagar pàries als seus veïns que mermen el seu tresor.[39] Al-Mudhàffar fortifica les muralles de la Suda i intenta aliar-se secretament amb els cristians contra el seu germà.[40]
Durant el 1066 l'emirat de Turtuixa, governat per l'eslau Nabil, és dèbil i rep la pressió de Saraqusta i Barcelona. En aquesta època esdevé quasi un protectorat d'al-Muqtadir de Saraqusta, que l'utilitza com a sortida al mar. L'emir es veu obligat a pujar els impostos per poder pagar les pàries a Saraqusta.[41]
👁 Image El cronista de la història de Polònia Gallus Anonimus neix l'any 1066
👁 Image Enric de Borgonya, futur comte de Portugal neix l'any 1066
L'Emirat de Dàniyya, tot i que està pressionada per Toledo té una de les flotes més destacades del Mediterrani.[42] Les seves tropes arriben a comerciar amb l'Egipte fatimita, que patia la crisi de fam. Els beneficis que en treia, permetia que la cort pogués mantenir una cort amb molts poetes i científics i d'Egipte també s'importaren medicines i llibres.[43][44] A l'any 1066 el filòleg Ibn Sida acaba la seva gran enciclopèdia filològica Al-Mukhassas.[45]
Els emirats d'Albarrasí i d'Alpont mantenen la seva autonomia perquè és un estat tap entre els emirs de Saraqusta i Tulàytula i fortifica el seu territori contra els seus veïns andalusins.[46][47] Albarrasí construeix les torres de vigilància i dona refugi a savis andalusins.[48]
30 de desembre - Emirat de Granada: massacre de Granada de 1066, una pogrom en la que el visirjueuYosef ibn Nagrela fou assassinat pels musulmans i la comunitat jueva de la ciutat fou massacrada. Van matar a més de 1500 famílies, unes 4.000 jueus en un sol dia.[52] Els supervivents es van dispersar a altres ciutats.[53][10] El jurista islamic Abu Ishaq d'Elvira va fer circular un poema incendiari instant a l'emir Badis que fes fora el seu visir jueu dies abans de la massacre.[54]
👁 Image L'emperadriu romana d'orient Irene Ducena neix l'any 1066Toscana: Beatriu de Bar i la seva filla Matilde de Canossa, que comença a governar aquest any, donen suport al papa contra les pressions del Sacre Imperi Romanogermànic, en els precedents al trencament total entre el papat i l'imperi durant la Lluita de les Investidures.[57] Ls dues nobles esdevenen el braç armat del papa contra els partidaris d'Enric IV quan ataquen els passos fronterers dels Alps per impedir que l'antipapaHonori II rebés reforços en el seu enfrontament amb Alexandre II.[58] A més a més, protegeixen els líders dels reformadors de la pataria a la Llombardia.[59]
Estats Pontificis: el papa Alexandre II es pot mantenir al poder, tot i l'oposició de l'emperador del Sacre Imperi degut a l'ajuda militar de les comtesses toscanes i financera i diplomàtica del comte de Barcelona. Aquesta ajuda va permetre que continués la reforma de l'església contra la simonia.[58] El futur papa Gregori VII, que en aquells moments era l'ardiaca Hildebrand de Soana fou el gran arquitecte de la política papal de l'època i fou qui es va reunir amb els ambaixadors catalans i toscans.[57]
República de Pisa: durant el 1066 continua consolidant el seu control de Sardenya amb campanyes militars i ataquen les bases dels pirates sarraïns que operaven des de l'illa, cosa que marca el seu moment ascendent.[60]
Gènova: tot i que el bisbe de Gènova encara domina la ciutat, la noblesa mercantil ja era autònoma. Al 1066 es documenten les primeres associacions privades d'armadors i mercaders per finançar campanyes comercials al nord d'Àfrica. Aquest fet és un precedent de la futura República de Gènova.[61]
👁 Image El comte Raimbaut II d'Aurenja neix l'any 1066El regne estava governat per la regència del comte Balduí V de Flandes, padrastre de Felip I de França, pel que tenia un govern dèbil. No van poder evitar que Guillem I de Normandia conquerís Anglaterra i molts nobles francesos es van unir al duc normand.[63] Entre els nobles francesos que participaren en la conquesta d'Anglaterra destaquen Alan el Roig de Bretanya, Balduí IV de Flandes, Eustaqui II de Boulogne i altres cavallers d'Anjou i Paitou.[64]
28 d'agost, Huy: la ciutat obté la primera Carta de franquesa d'Europa Occidental, acordada per agraïr als seus habitants la seva contribució a la reconstrucció de l'església de Notre-Dame.[65]
Desembre: Guillem assetja Londres.[67] Saqueja el país i obliga als nobles anglosaxons a rendir-se.
👁 Image Sant Gottschakl dels Obotrites mor l'any 106625 de desembre: Guillem és coronat Rei d'Anglaterra a l'abadia de Westminster per l'arquebisbe anglosaxó Stigand[67] i serà rei fin l'any 1087. Això significarà l'implantació del feudalisme al servei de la monarquia al regne enlloc de l'anic règim vassallàtic: totes les terres pertanyen al rei per dret de conquesta i ell les cedeix als nobles, que no es podron oposar al rei.
Irlanda és molt inestable després de la mort del rei suprem Donnchad mac Briain i el títol, que es disputaven els reis de Leisnter i Munster, estava vacant. Diarmait mac Maíl na mBó de Leinster va refugiar els fills de Harold Godwinson. Irlanda va esdevenir la base de la resistència anglosaxona exiliada d'Anglaterra.[68] En els últims mesos, Diarmait comença a reclutar mercenaris ostmen (nòrdic-irlandesos) i a reparar vaixells anglosaxons amb el tresor dels Godwinson refugiats per llençar ràtzies contra Somerset i Devon per desestabilitzar el regne de Guillem el Conqueridor.[69]
Gal·les: el regne estava separat en diversos principats després de la mort de Gruffydd ap Llywelyn l'any anterior. Els prínceps de Gwynedd i Powys, els germans Bleddyn i Rhiwalion ap Cynfyn, van intentar expandir els seus territoris cap a Anglaterra aprofitant-se del caos provocat per la invasió normanda i van conduir ràtzies contra les fronteres de Mèrcia per recuperar terres gal·leses.[70]
👁 Image Sant Ariald de Carimate mor martiritzat a Milà l'any 1066Regne d'Escòcia: el rei Malcolm III d'Escòcia, durant el 1066, consolida el seu poder després d'haver derrotat a Macbeth els anys anteriors. Va obrir les fronteres deixant que milers d'anglosaxons es refugiessin al seu regne, inclòs membres de la casa de Wessex. La influència anglonormanda va acabar transformant radicalment la cultura i la llengua de la cort escocesa.[71]
El Sacre Imperi viu una crisi total durant el 1066 durant la minoria d'edat d'Enric IV que el menaria cap a la lluita de les investidures.[72]
Gener: els prínces alemanys, encapçalats pels arquebisbes de Magúncia i Colònia forcen l'explulsió de l'arquebisbe Adalbert de Bremen (que va fugir a les seves terres) que exercia de regent i van passar a controlar el jove rei.[73] Segons Robinson, aquest fet provocaria l'inici de l'autonomia de d'Enric IV.
Regne de Noruega: comença el co-regnat d'Olaf III de Noruega el Pacífic (en minoria d'edat) i Magne II de Noruega després que el rei Harald III de Noruega fa una expedició militar per conquerir Anglaterra amb uns 300 vaixells. Després de guanyar a la batalla de Fulford, és derrotat pel rei anglosaxó Harold Godwinson i mor a la Batalla de Stamford Bridge.[77] Els nous reis renuncien a les expedicions de saqueig, funden ciutats comercials com Bergen i reforcen la burocràcia reial aliant-se amb l'església.[78]
👁 Image El rei Harold III de Noruega mor quan està intentant conquerir el tron d'Anglaterra el 25 de setembre a la batalla de Stamford BridgeRegne de Dinamarca: el rei Svend II de Dinamarca, tot i que també pretenia el tron anglès, no s'uneix a l'expedició de Harald III de Noruega i es centra a reforçar l'estructura de l'església catòlica danesa d'acord amb el papa Alexandre II i l'arquebisbe Adalbert de Bremen creant una província eclesiàstica independent.[79] L'església danesa es va dividir en vuit diòcesis. La seva aliança amb l'església el va ajudar a controlar la noblesa local i a fonamentar l'estabilitat del regne.[79] Segons l'historiador Roesdah Dinamarca deixa definitivament el model víking de les "ràtzies" i esdevé un estat territorial de tipus europeu.[79]
Regne de Noruega: comença una guerra civil entre dos pretendents al tron després de la mort del rei Stenkil de Suècia: Eric Stenilsson i Eric el Victoriós (pagà). Aquesta guerra, a banda de ser dinàstica, enfrontava els cristians de Västergötland contra els pagans que resistien a la zona d'Uppsala.[80] Aquesta guerra va devastar la regió d'Uppland i va comportar la mort dels dos prentendents que va provocar una anarquia al regne que permeté el ressorgiment temporal dels sacrifiquis pagans.[81][82]
👁 Image Tostig, germà d'Harold II d'Anglaterra mor lluitant a la batalla de Stamford Bridge el 25 de setembreIslàndia: el sud de l'illa pateix un important terratrèmol i l'alþingi (assemblea) debat sore la mort d'Harald III de Noruega perquè molts islandesos eren part de la seva guàrdia personal.[83] Els supervivents islandesos de la batalla d'Stamford Bridge van poder tornar a l'illa amb la condició de que no podien tornar a atacar Anglaterra.[83] Moltes cròniques orals que posteriorment esdevindran sagues comencen a l'any 1066. Aquestes sagues van convertir la derrota vikinga en un mite heroic que va reforçar la identitat islandesa.[84] L'economia d'Islàndia va passar a dependre del botí de guerra de les ràtzies a l'exportació de llana i peix assecat.[78]
El regne de Croàcia, governat per Pere Krešimir IV està en el moment de la seva màxima esplendor. El rei concedeix un privilegi reial al monestir de Santa Maria de Zadar. Aquest document demostra el control croat de les ciutats dalmàtiques que abans eren part de l'Imperi Romà d'Orient.[85]
Rus de Kíev: l'estat s'havia fragmentat entre els fills de Iaroslau I el Savi que havia mort l'any 1054 i el poder central de Kíiv estava debilitat per l'aparició de principats regionals.[88] El príncep Vseslau de Polotsk va saquejar Pskov i Nóvgorod, d'on es van emportar les campanes de la catedral de Santa Sofía cap a la catedral de Polotsk.[88] Els germans Iziaslav I de Kíev, Sviatoslav de Txernigov i Vsevolod de Pereiàslav mobilitzen els seus exèrcits contra el príncep de Polotsk, al que s'enfrontaran l'any següent a la batalla del riu Nemiga i demanen ajuda al seu aliat, el rei de Polònia.[89] Mentre els prínceps s'enfronten entre ells, Kíev pateix les primeres incursions serioses dels cumans al principat de Pereiàslav.[90] El principat de Polostk es va fortificar i va declarar la seva sobirania absoluta: es va construir la catedral fortificada de Santa Sofia de Polotsk,[88] la ciutadella de Deltinets de Polotsk a la conluència dels rius Dvinà Occidental i Polota,[91] i construeix una segona línia de defenses al barri Posad (dels artesans i mercaders) de la capital. Això fa ajudar a que Polotsk esdevingués un nus comercial fortificat independent de Kíiv.[89]
👁 Image comentari del metge, matemàtic i filòsof Al-Kirmani, que morí el 1066La política de dismilitarització de l'emperador Constantí X Ducas i la reducció del pressupost militar fa que l'imperi perdi força i es vegi atacat en varis llocs de manera simultània i acabaria precipitant a la crisi que arribaria al seu punt culminant a la Batalla de Mantziciert l'any 1071.[92]
A principis de l'any hi ha la revolta de Larissa, una important rebel·lió liderada pel magnat local Niculitza Delphinas va Tessàlia degut al descontentament dels valacs i els búlgars amb la forta pressió fiscal i la corrupció dels funcionaris.[93] Aquesta revolta s'acabarà l'any 1067 mitjançant la diplomàcia i l'emperador els promet el perdó i l'amnistia si es rendien, i Delphinas ho va acceptar. L'emperador, però, va acabar arrestant i empresonant el líder revoltat i la rebel·lió es va acabar.[94]
A l'any 1066 s'acaba la invasió dels oghuz que l'any 1064 havien creuat el Danubi. Després de saquejar els Balcans i arribar a Grècia, una epidèmia de pesta va delmar la seva població, i l'Imperi Romà d'Orient van absorbir els seus supervivents com a mercenaris al servei del seu exèrcit, però la regió va quedar devastada.[95]
A Anatòlia, l'imperi no va poder defensar la seva frontera oriental i els turcmans vassalls dels seljúcides van fer ràtzies a l'interior de la península que van arribar fins a Amòrion, a només 350 km de Constantinoble.[98]
👁 Image El metge àrab de Pèrsia Ibn Butlan mor l'any 1066 a Antioquia.A la Transcaucàsia, l'imperi rep atacs del sultà seljúcida Alp Arslan contra les actuals Armènia i Geòrgia: sotmet alguns senyors locals cristians i saqueja la frontera abans de la futura conquesta d'Aní.[99]
Regne Zírida (actual Tunis): l'emir Tamim ibn al-Muïzz només dominava la ciutat costanera de Mahdia degut a les incursions que havien fet els anys anteriors els nòmades àrabs enviats pels fatimites. Com a alternativa, la ciutat va reconstruir el seu poder marítim i va esdevenir un centre de pirateria i de comerç; la resta d'Ifríqiya estava fragmentada en petits senyorius independents.[102]
👁 Image La reina consort de Navarra Estefania de Foix mor retirada en un convent l'any 1066L'Imperi Fatimita durant l'any 1066 està al mig de l'epoca de la Mustansiriyya ("Gran Crisi"), ja que l'estat havia col·lapsat durant set anys. Estava en el segon any de la "Gran Fam" en què el Nil no va créixer suficientment i no va poder inundar els camps, que va provocar una importantíssima inflació i fins i tot el califa Al-Mustànsir es va veure obligat a vendre els tresors imperials per sobreviure.[104] També va provocar una guerra civil militar a el Caire amb la fragmentació de l'exèrcit fatimita en fraccions ètniques que es van enfrontar: turcs contra sudanesos (negres) i amazics sense que el califa ho pogués impedir.[105] A més, l'imperi va perdre definitivament províncies a Àsia i al Magrib: els líders locals de Palestina i Síria es van independitzar o es van acostar als seljúcides i la dinastia zirida ja s'havia separat al Magrib.[106]
Imperi de Ghana: el rei Tunka Manin, que governava des de l'any 1062 tenia un gran exèrcit de 200.000 homes però l'imperi estava debilitat per una important sequera i els almoràvits el pressionaven militarment per controlar les mines d'or de Bambouk.[107]
Regne de Kanem (regió del Llac Txad): viu una transició religiosa i política: hi ha una consolidació del poder de la dinastai Sayfawa i la cort comença a adoptar l'islam Àsia per augmentar el comerç i la diplomàcia amb l'Egipte Fatimita.[108]
Estats Iorubes i Ife (actual Nigèria): durant el 1066 la ciutat-estat d'Ife està en el seu apogeu cultural. S'hi produeixen les seves famoses terracotes i bronzes. En l'àmbit polític és un centre religiós i polític que dominava els pobles iorubes establint les bases del futur Imperi d'Oyo.[109]
Cultura suahili (Àfrica Oriental): l'islam s'està estenent i creixen les ciutats estat comercials com Kilwa i Manda que exporten vori, ferro i or cap el golf Pèrsic i l'Índia. En aquestes ciutats comença a aparèixer una elit mercantil que parla un suahili primerenc.[110]
👁 Image l'escriptor i poeta de la Xina Song Su Xun mor l'any 1066Amèrica del Sud: degut a la desintegració dels grans imperis de Tiwanaku i de Wari havien sorgit senyorius locals (curacats) com el regne de Chimor.[112]
A l'Imperi Seljúcida el sultà Alp Arslan i el seu visir Nidham-al-Mulk consoliden el seu poder i es centren en l'administració interna,en expandir el seu imperi cap a l'oest, a territoris pertanyents a l'Imperi Romà d'Orient: Anatòlia i la Transcaucàsia,[99] i en contruir madrasses sunnites per atacar el xiisme.[113] En aquest moment l'Imperi Seljúcida començarà a ser el centre de gravetat del món islàmic.[114] També és cada vegada més influent a l'Àsia fatimita.[106]
L'Imperi Gaznèvida: el sultàIbrahim de Ghazna dominava el Panjab (nord de l'Índia i el Pakistan), tot i que els seljúcides els havien près els territoris de l'actual Iran. Durant el 1066 van mantenir estable la zona de frontera a Lahore impedint l'avanç dels nòmades d'Àsia Central cap la vall del Ganges.[115] En aquest any també van signar un tractat de no agressió amb l'Imperi Seljúcida fixant la frontera entre els dos imperis i nomena un nou emperador a Lahore per assegurar la pau amb els rajputs.[115]
Regnes Rajputs: el centre-nord del subcontinent s'estava reconstruint després d'haver patit invasions prèvies. El rei Udayaditya de Malwa va recuperar la importància de Dhar, la seva capital donant suport a les escoles d'astronomia i matemàtiques i ataca els bandits que estaven ocupant les rutes comercials i restaura l'ordre i la justícia a la zona d'Udaipur (Madhya Pradesh)..[116]
Dècan, centre de l'Índia: l'Imperi dels Chalukya Occidentals està governat per Someshvara I. Durant el 1066 preparen el seu exèrcit per les pressions militars de l'Imperi Chola, al sud fortificant la frontera del riu Tungabhadra. A més, patrocina la construcció de molts temples per reafirmar la seva legitimació divina.[117]
L' Imperi Chola és l'hegemònic al sud de la Península i també controla Sri Lanka i el comerç marítm cap a la Xina. Durant el 1066 l'emperador Virarajendra emprèn campanyes militars per controlar les revoltes al sud de Sri Lanka.[118] A més, l'exèrcit de Virajendra derrota les tropes Chalukya en una batalla a la frontera, a la confluència dels rius Krishna i Tungabhadra. Els enfrontaments amb els Chalukya continuaran els anys següents.[118]
Sri Lanka: tot i que la costa és controlada per l'imperi Chola, el príncep Vijayabahu I controla la zona de muntanya. Llavors, emprèn un asedi militar a la seva antiga capital, Polonnaruwa i talla els seus subministraments des de l'Imperi Chola quan captura el port estratègic de Mahatitha.[119]
Imperi Khmer: era la principal potència de la regió continental d' Indoxina. Durant l'últim any del regnat d'Udayadityavarman II es construeix el temple-muntanya dedicat a Shiva Baphuon i l'emperador sufoca les últimes revoltes internes a Angkor.[120] Durant el 1066 comença el regnat de Harshavarman III, que dura fins a l'any 1080.[121] Aquest rei intenta consolidar l'esplendor d'Angkor però ha de fer front a l'expansió Txampa i es centra a defensar el regne;[122] per estabilitzar i unificar el regne, retorna a l'ortodòxia religiosa.[123]
Đại Việt (nord de Vietnam): durant l'any 1066 el rei Ly Thanh Tong anomena al país oficialment Dai Viet (Gran Viet). Es fan reformes administrativese i es reforça el poder contra el regne de Txampa, al sud.[126]
Regne de Txampa: l'any 1066 és considerat l'"any de la calma abans de la tempesta" a la història del regne. La cort Txampa intenta restablir l'ordre intern i l'economia basada en el comerç en un període en què era molt vulnerable, després del saqueig de Vijaya, la seva capital, pels viets, que es volen expandir. Els txamps cerquen aliances amb els Song. El regne està governat per Rudravarman III.[127][128]
L'Imperi Song (Xina), està en una època de transició governada per l'emperador Yingzong abans que al 1067 pugi al poder l'emperador Shengzong i hi ha un debat polític entre els reformistes i els conservadors. En aquest any es prepararan les noves polítiques de la Xinfa.[129][130]
Imperi Khitan (nord-est de Xina): els mongols khitan van gaudir d'una relativa estabilitat degut al tractat de pau que havien signat amb els Song però a l'imperi hi havia molta corrupció política. A l'any 1066 l'imperi es va tornar a anomenar el "Gran Liao".[131]
Imperi Tangut (nord-oest de Xina): els tanguts van emprendre incursions militars contra la frontera amb els Song per obligar-los a pagar tributs més alts, cosa que preludiava la gran guerra de 1067-1068. Per reafirmar la seva independència, els tanguts van fortificar les seves ciutats estat i van traduïr els textos budistes a la seva escriptura.[132]
Goryeo (Corea): el regne estava en l'edat d'or de la dinastia, sota el regnat del rei Munjong. Estaven en pau relativa amb els Khitan (Liao) i feien intercanvis culturals amb els Song. També es va expandir el budisme amb la construcció de diversos temples.[133]
Japó, Període Heian: l'Imperi estava regnat per l'emperador Go-Reizei en una fase de transició crítica en la que, tot i que el clan Fujiwara encara tenia una gran part del poder, el 1066 fou un dels darrers anys de la seva hegemonia absoluta abans que Go-Sanjō ascendís al tron l'any 1068 i esberlés el seu monopoli. La cultura de la cort es sofistifica i hi ha un creixement de la propietat privada (shōen) que comença a debilitar la centralització de l'estat nipó.[134]
26 de març - Dàniya: Ibn Sídah, filòlec i lexicògraf cec, que va escriure l'enciclopèdia lingüística Al-Mukhassas. La seva obra és una de les bases més importants de la filologia àrab.[142]
123Débax, H. (2003). La féodalité languedocienne: XIe-XIIe siècles: Serments, hommages et fiefs dans le Languedoc des Trencavel. Presses Universitaires du Mirail. pp. 58-61. ISBN 978-2858166510
↑Bonnassie, P. (1979). Catalunya mil anys enrere: Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Barcelona, Girona i Osona (Segles X-XI). Edicions 62. Vol. II, pp. 245-248. ISBN 978-8429714777
12Bonnassie, P. (1979). Catalunya mil anys enrere: Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Barcelona, Girona i Osona (Segles X-XI). Edicions 62. Vol. II, pp. 248-250. ISBN 978-8429714777
12Viguera Molins, M. J. (1988). Aragón musulmán. Mira Editores. pp. 162-168. ISBN 978-8486047970
↑Bonnassie, P. Catalunya mil anys enrere: Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Barcelona, Girona i Osona (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, Vol. II, p. 250-255. ISBN 978-8429714777
12Salrach i Marés, Josep Maria. «Els documents de Besalú a l'Arxiu Comtal de Barcelona i els orígens de la seva integració». Quaderns de les Assemblees d'Estudis, Núm. 27, 2014, p. 182-185
↑Kosto, Adam J. Making Agreements in Medieval Catalonia: Power, Order, and the Written Word, 1000-1200. Cambridge: Cambridge University Press, 2001, p. 78-81 ISBN 0-521-79239-8
12Estanyol i Fuentes, M. J. Els jueus a Catalunya. Barcelona: Pòrtic, 2009, p. 45-52. ISBN 978-8498090727
↑Riera i Sans, J. Els jueus de Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 1987, p. 22-28. ISBN 978-8486837013
↑Pladevall i Font, Antoni. L'església de Sant Llorenç del Munt. Barcelona: Artestudi, 1982, p. 48-55 ISBN 84-85180-29-3
↑Fité i Llevot, F. (1986). Recerques sobre l'estructura político-territorial de l'Urgell (s. XI-XII). Universitat de Lleida. pp. 88-91. ISBN 978-8479354558
↑Fité i Llevot, F. (1986). Recerques sobre l'estructura político-territorial de l'Urgell (s. XI-XII). Universitat de Lleida. pp. 92-94. ISBN 978-8479354558
↑Riu, M. (1999). La formació de la societat feudal a Catalunya (segles IX-XI). Publicacions de la Universitat de Barcelona. pp. 156-159. ISBN 978-8447522514
↑Riu, M. (1999). La formació de la societat feudal a Catalunya (segles IX-XI). Publicacions de la Universitat de Barcelona. pp. 158-160.
12Ubieto Arteta, A. (1981). Historia de Aragón: La formación territorial. Anubar Ediciones. pp. 68-73. ISBN 978-8470131813
12Iglesias Costa, M. (2001). Roda de Isábena: Historia propia. Editorial Pirineo. pp. 115-118. ISBN 978-8487698538
↑Lacarra de Miguel, J. M. (1972). Historia política del Reino de Navarra: Desde sus orígenes hasta su incorporación a Castilla. Aranzadi (reimprès per a l'estudi d'Aragó). Vol. I, pp. 244-247. ISBN 978-8423503520
↑Lacarra de Miguel, J. M. (1972). Historia política del Reino de Navarra (Vol. I). Aranzadi. pp. 245-246 (Secció de fonts documentals aragoneses). ISBN 978-8423503520
↑Fité i Llevot, F. (1986). Recerques sobre l'estructura político-territorial de l'Urgell (s. XI-XII). pp. 94-96. ISBN 978-8479354558
↑Bolòs, J. (2001). L'Edat Mitjana al Berguedà. Àmbit de Recerques del Berguedà. pp. 42-45. ISBN 978-8492045051
↑Pladevall, A. (1991). Catalunya romànica: Introducció a l'estudi de la societat i l'art d'un país en formació. Enciclopèdia Catalana. pp. 74-76.
↑D’Abadal i de Vinyals, R. (1955). Els comtats de Pallars i Ribagorça. Institut d'Estudis Catalans (reimprès en estudis sobre el Rosselló). pp. 112-115.
12Pladevall, A. (1991). Catalunya romànica: Introducció a l'estudi de la societat i l'art d'un país en formació. Enciclopèdia Catalana. pp. 124-126. ISBN 978-8484153023
↑Grau, M. (1999). Besalú, un comtat mil·lenari. Ajuntament de Besalú. pp. 58-61.
↑Riu, M. (1999). La formació de la societat feudal a Catalunya (segles IX-XI). Publicacions de la Universitat de Barcelona. pp. 162-164. ISBN 978-8447522514
↑Ponsich, P. (1995). Catalunya carolíngia: Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. Institut d'Estudis Catalans. Vol. VI, pp. 122-125. ISBN 978-8472832541
↑D’Abadal i de Vinyals, R. (1955). Els comtats de Pallars i Ribagorça. Institut d'Estudis Catalans (reimprès en estudis sobre el Rosselló). pp. 88-90. ISBN 978-8472838031
↑Catafau, A. (1998). Les celleres et la naissance du village en Roussillon (Xe-XVe siècles). Presses Universitaires de Perpignan. pp. 54-57. ISBN 978-2908476156
123Magnou-Nortier, É. (1974). La société laïque et l'Église dans la province ecclésiastique de Narbonne (zone narbonnaise) de la fin du VIIIe à la fin du XIe siècle. Université de Toulouse-Le Mirail. pp. 445-448. ISBN 978-2858160242
↑Caille, J. (2005). Medieval Narbonne: A City at the Center of the Christian West. Ashgate Publishing. pp. 82-84. ISBN 978-0860789147
↑Magnou-Nortier, É. (1974). La société laïque et l'Église dans la province ecclésiastique de Narbonne (zone narbonnaise) de la fin du VIIIe à la fin du XIe siècle. Université de Toulouse-Le Mirail. pp. 448-452. ISBN 978-2858160242
↑Magnou-Nortier, É. (1974). La société laïque et l'Église dans la province ecclésiastique de Narbonne (zone narbonnaise) de la fin du VIIIe à la fin du XIe siècle. Université de Toulouse-Le Mirail. pp. 442-445. ISBN 978-2858160242
↑Dunbabin, J. (2000). France in the Making, 843-1180 (2a ed.). Oxford University Press. pp. 172-175. ISBN 978-0198208464
↑Poly, J.-P. (1976). La Provence et la société féodale (879-1166): Contribution à l'étude des structures dites féodales dans le Midi. Bordas. pp. 210-214. ISBN 978-2040077402
↑Poly, J.-P. (1976). La Provence et la société féodale (879-1166): Contribution à l'étude des structures dites féodales dans le Midi. Bordas. pp. 212-215. ISBN 978-2040077402
↑Turk, A. (1978). El reino de Zaragoza en el siglo XI. Instituto de Estudios Islámicos. pp. 112-115. ISBN 978-8460010647
↑Turk, A. (1978). El reino de Zaragoza en el siglo XI. Instituto de Estudios Islámicos. pp. 115-118. ISBN 978-8460010647
↑Bramon, D. (2002). De quan érem o no musulmans: Textos de l'any mil. Eumo Editorial. pp. 145-150. ISBN 978-8476024508
12Guichard, P. (2001). Al-Andalus davant la conquesta cristiana. Universitat de València. pp. 78-85. ISBN 978-8437051499
↑Epalza, M. (1986). El reino de Denia en el siglo XI. Institut d'Estudis Alacantins. pp. 44-47. ISBN 978-8400062439
↑Rubiera Mata, M. J. (1985). La Taifa de Denia. Instituto de Estudios Alicantinos. pp. 112-115. ISBN 978-8400059347
↑Epalza, M. (1986). El reino de Denia en el siglo XI. Institut d'Estudis Alacantins. pp. 78-80. ISBN 978-8400062439
↑Bosch Vilá, J. (1959). Albarracín musulmán. Instituto de Estudios Turolenses. pp. 54-58. ISBN 978-8400030018
↑Viguera Molins, M. J. (1992). Los reinos de taifas y las invasiones magrebíes. Mapfre. pp. 91-94. ISBN 978-8471004314
↑Bosch Vilá, J. (1959). Albarracín musulmán. Instituto de Estudios Turolenses. pp. 58-62. ISBN 978-8400030018
↑Mestre Campi, Jesús; Roig Aran, Montserrat. Cronologia d'història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. 3. ed. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 96-97. ISBN 978-84-297-5668-5.
12Cowdrey, H. E. J. Pope Gregory VII, 1073-1085. Oxford: Clarendon Press, 1998, p. 28-32. ISBN 978-0198206460
12Robinson, I. S. Henry IV of Germany 1056-1106. Cambridge: Cambridge University Press, 1999, p. 55-58. ISBN 978-0521545907
↑Eads, V. The Mighty Matilda: Woman of the Middle Ages. Nova York: Oxford University Press, 2004, p. 42-45. ISBN 978-0195155709
↑Tangheroni, M. Sardegna e Mediterraneo dall'alto Medioevo all'età aragonese. Nuoro: Archivio fotografico sardo, 1996, p. 42-45. ISBN 978-8886315570
↑Balard, M. Gênes et l'Outre-mer. París: Mouton, 1973, p. 28-31. ISBN 978-2713200021
↑Crouzet-Pavan, É. Venise triomphante: Les horizons d'un mythe. París: Albin Michel, 1999, p. 88-91. ISBN 978-2226108678
↑Fliche, A. Le règne de Philippe Ier, roi de France (1060-1108). París: Société française d'imprimerie et de librairie, 1912, p. 32-35. ISBN 978-1274534101
↑Douglas, D. C. William the Conqueror: The Norman Impact Upon England. Berkeley: University of California Press, 1964, p. 190-195. ISBN 978-0520003507
↑Cassard, Jean-Christophe«Houel Huuel: comte de Cornouaille puis duc de Bretagne (circa 1030-1084)».Société archéologique du Finistère[Quimper],CXVII,1988,p.96. ISSN: 0249-6763.
↑Sawyer, P. The Oxford Illustrated History of the Vikings. Oxford: Oxford University Press, 1997, p. 178-182. ISBN 978-0198205265
12Jones, G. A History of the Vikings. Oxford: Oxford University Press, 2001, p. 388-391. ISBN 978-0192801340
123Roesdahl, E. The Vikings. Londres: Penguin Books, 1998, p. 244-248. ISBN 978-0140252828
↑Brink, S.; Price, N. The Viking World. Londres: Routledge, 2008, p. 582-585. ISBN 978-0415333153.
↑Carl Bernadotte et al. (ed) (1956), Sveriges hundra konungar. Stockholm: Förlaget Biblioteksböcker, p. 111-2.
↑Sawyer, P. The Christianization of Scandinavia. Alingsås: Viktoria Bokförlag, 1987, p. 44-47. ISBN 978-9186708047
12Byock, J. L. Viking Age Iceland. Londres: Penguin Books, 2001, p. 112-115. ISBN 978-0140291155
↑Sawyer, P. The Oxford Illustrated History of the Vikings. Oxford: Oxford University Press, 1997, p. 182-185. ISBN 978-0198205265
↑Fine, J. V. A. The Early Medieval Balkans: A Critical Survey from the Sixth to the Late Twelfth Century. Ann Arbor: University of Michigan Press, 1991, p. 278-281. ISBN 978-0472081493
↑Davies, N. God's Playground: A History of Poland. Volume 1: The Origins to 1795. Oxford: Oxford University Press, 2005, p. 64-67. ISBN 978-0199253395
↑Kontler, L. A History of Hungary. Nova York: Palgrave Macmillan, 2002, p. 58-61. ISBN 978-1403903167
123Franklin, S.; Shepard, J. The Emergence of Rus 750-1200. Londres: Routledge, 1996, p. 252-255. ISBN 978-0582490918
12Martin, J. Medieval Russia, 980-1584. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 64-68. ISBN 978-0521859165
↑Vernadsky, G. Kievan Russia. New Haven: Yale University Press, 1973, p. 86-88. ISBN 978-0300016475
↑Vernadsky, G. Kievan Russia. New Haven: Yale University Press, 1973, p. 86-88. ISBN 978-0300016475
↑Haldon, J. The Byzantine Wars(en anglès). Tempus Publishing,2001,p.172. ISBN 978-0752417950.
↑Cheynet, J.C.. Pouvoir et contestations à Byzance (963–1210)(en francès). Publications de la Sorbonne,1990,p.72-73. ISBN 978-2859441685.
↑Treadgold, W. A History of the Byzantine State and Society(en anglès). Stanford University Press,1997,p.602. ISBN 978-0804726306.
↑Stephenson, P. The Byzantine Balkan Frontier: A Political Study of the Northern Balkans, 900-1204(en anglès). Cambridge University Press,2000,p.89-91. ISBN 978-0521770170..
↑Treadgold, W. A History of the Byzantine State and Society(en anglès). Standford University Press,1997,p.601-602. ISBN 978-0804726306.
↑Norwich, J. J. The Normans in the South, 1016-1130. Londres: Longmans, 1967, p. 156-159. ISBN 978-0140590135
↑Peacock, A.C.S.. The Making of Seljuq Anatolia: Between Byzantium and the Islamic World(en anglès). Edinburg University Press,2015,p.54-56. ISBN 978-0748638260.
12Lambton, Ann K.S.. Continuity and Change in Medieval Persia: Aspects of Administrative, Economic and Social History, 11th-14th Century(en anglès). Biblioteca Persica,1988,p.12-14. ISBN 978-0887061332.
↑Levtzion, N. (1973). Ancient Ghana and Mali. Methuen & Co. pp. 44-46. ISBN 978-0841901155
↑Insoll, T. (2003). The Archaeology of Islam in Sub-Saharan Africa. Cambridge University Press. pp. 230-232. ISBN 978-0521657020
↑Abun-Nasr, J. M. (1987). A History of the Maghrib in the Islamic Period. Cambridge University Press. pp. 67-69. ISBN 978-0521337670
↑Fage, J. D., & Oliver, R. (Eds.). (1977). The Cambridge History of Africa: Volume 2, From c. 500 BC to AD 1050. Cambridge University Press. pp. 535-538. ISBN 978-0521209816
↑Walker, P. E. (2002). Exploring an Islamic Empire: Fatimid History and its Sources. I.B. Tauris. pp. 88-90. ISBN 978-1860646928
↑Daftary, F. (2007). The Isma'ilis: Their History and Doctrines (2a ed.). Cambridge University Press. pp. 204-206. ISBN 978-0521616362
12Brett, M. (2017). The Fatimid Empire. Edinburgh University Press. pp. 201-203. ISBN 978-0748640768
↑Levtzion, N. (1973). Ancient Ghana and Mali. Methuen & Co. pp. 44-48. ISBN 978-0841901155
↑Shillington, K. (2012). History of Africa (3a ed.). Palgrave Macmillan. pp. 102-104. ISBN 978-0230306479
↑Connah, G. (2001). African Civilizations: An Archaeological Perspective (2a ed.). Cambridge University Press. pp. 152-155. ISBN 978-0521596909
↑Horton, M., & Middleton, J. (2000). The Swahili: The Social Landscape of a Commercial Coast. Blackwell Publishers. pp. 74-77. ISBN 978-0631189190
↑Coe, M. D., & Koontz, R. (2013). Mexico: From the Olmecs to the Aztecs (7a ed.). Thames & Hudson. pp. 154-156. ISBN 978-0500290767
↑Moseley, M. E. (2001). The Incas and Their Ancestors: The Archaeology of Peru (2a ed.). Thames & Hudson. pp. 224-226. ISBN 978-0500282779
↑Boyle, J.A. (ed). The Cambridge History of Iran. 5. Cambridge University Press,p.62-65. ISBN 978-0521069366.
↑Savory, R.M.. Introduction to Islamic Civilisation. Cambridge University Press,1976,p.82-84. ISBN 978-0521290371.
12Majumdar, R. C. (1966). The History and Culture of the Indian People: The Struggle for Empire (Vol. 5). Bharatiya Vidya Bhavan. pp. 54-58. ISBN 978-8172764121
↑Singh, R. B. (1964). History of the Chahamanas. N. Kishore. pp. 88-91. ISBN 978-8121502436
↑Gopal, B. R. (1981). The Western Chalukyas: A Political and Cultural History. Panchamukhi Publications. pp. 142-145. ISBN 978-8121505321
12Nilakanta Sastri, K. A. (1955). The Colas. University of Madras. pp. 265-268. ISBN 978-8121502450
↑De Silva, K. M. (2005). A History of Sri Lanka. University of California Press. pp. 61-64. ISBN 978-0520243255
↑Coedès, G. (1968). The Indianized States of Southeast Asia. University of Hawaii Press. pp. 138-139. ISBN 978-0824803681
↑Coedès, G. The Indianized States of Southeast Asia. Honolulu: University of Hawaii Press, 1968, p. 139-141. ISBN 978-0824803681
↑ánchez i Saurí, M. Història de l'Àsia sud-oriental. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2011, p. 58-61. ISBN 978-8469443217
↑Lieberman, V. (2003). Strange Parallels: Southeast Asia in Global Context, c. 800–1830. Cambridge University Press. pp. 91-93. ISBN 978-0521804967
↑Hall, K. R. (2011). A History of Early Southeast Asia: Maritime Trade and Societal Development, 100-1500. Rowman & Littlefield Publishers. pp. 106-108. ISBN 978-0742567610
↑Tarling, N. (Ed.). (1992). The Cambridge History of Southeast Asia: Volume 1, From Early Times to c. 1800. Cambridge University Press. p. 144. ISBN 978-0521355056
↑Coedès, G. (1968). The Indianized States of Southeast Asia. University of Hawaii Press. pp. 140-141. ISBN 978-0824803681
↑Maspero, G. (2002). The Champa Kingdom: The History of an Extinct Vietnamese Culture. White Lotus Press. pp. 61-63. ISBN 978-9744800121
↑Mote, F. W. (1999). Imperial China: 900-1800. Harvard University Press. pp. 138-140. ISBN 978-0674445154.
↑Lorge, P. (2015). The Reunification of China: Peace through War under the Song Dynasty. Cambridge University Press. pp. 220-222. ISBN 978-1107084605.
↑Twitchett, D., & Tietze, K. P. (1994). "The Liao". Dins de Franke, H. & Twitchett, D. (Eds.), The Cambridge History of China. Volume 6: Alien Regimes and Border States, 907–1368. Cambridge University Press, pp. 139-142, ISBN 978-0521243315
↑Dunnell, R. W. (1996). The Great State of White and High: Buddhism and State Formation in Eleventh-Century Xia. University of Hawaii Press, pp. 151-153, ISBN 978-0824817190
↑Seth, M. J. (2010). A History of Korea: From Antiquity to the Present. Rowman & Littlefield Publishers. pp. 84-86. ISBN 978-0742567153
↑Sansom, G. B. (1958). A History of Japan to 1334. Stanford University Press. pp. 195-197. ISBN 978-0804705233
↑Steven Runciman, , vol. Intégral des trois volumes, Cambridge, Cambridge University Press; réédition en France aux Éditions Tallandier, 1951, réédition de 2007, p. 297
↑Les évêques normands du XIe siècle: colloque de Cerisy-la-Salle, 30 septembre-3 octobre 1993: actes. Caen, France:Presses universitaires de Caen,1995,p.19-35. ISBN 978-2-84133-021-8.
↑Robinson, Ian S. (2000). Henry IV of Germany. New York: Cambridge University Press, pp. 116-117
↑Adam;Brunet-Jailly, Jean-Baptiste. Histoire des archevêques de Hambourg: avec une description des îles du Nord. Paris:Gallimard,1998,p.llibre II p. 112. ISBN 978-2-07-074464-0.
_(cropped).jpg){kind=link}
